No parlaré de decepció perquè no ho ha estat però Ratatouille no m’ha semblat ni tan extraordinària ni tan divertida com molts havien dit i escrit. La pel·lícula, certament, és un prodigi de l’animació, conté la quantitat de moralines esperades i esdevé previsible però, per primer cop en molt de temps en un treball de Disney i aquí Pixar suposo que hi té molt a dir, aprofita la comicitat per completar el fil argumental i no pas per farcir escenes i escenes de manera gratuïta. El resultat, una pel·lícula divertida, no tan feixuga, excessivament elogiada i de la qual em quedo amb un personatge, Anton Ego, i la seva magnífica intervenció en el restaurant Gusteau’s.

El seu monòleg sobre l’exercici de la crítica em va semblar molt encertat: gaudim més amb les febleses i els fracassos dels altres que no pas amb els seus èxits. Ara bé, on realment jo vaig detectar la grandesa de l’adust i agre personatge va ser en la seva resposta al cambrer: “vull perspectiva, que em serveixi perspectiva”.

Sovint, la cuina d’avui en dia incorre per camins artificials, un pèl forçats, amb propostes impostades, carregades d’adorns ficticis, mancades d’una veritable significació. Per això em va sorprendre gratament que un crític dibuixat com a frívol i solitari, esquerp i tibat, demanès per sopar un plat de reflexió. Una reflexió de debò que en el seu cas el va transportar als paisatges de la infància. Escenaris carregats de nostàlgia i que en cuina tenen una gran importància. Malauradament, no sempre es troben. Però quan més tastem, més aprenem i més ens acostem als nostres paisatges i també als aliens. Per això, hem de seguir el consell d’Ego i exigir a cada plat una mica de, com a mínim, perspectiva. El plaer estarà assegurat.